“No puedo enseñar nada a nadie. Solo puedo hacerles pensar.”
Sócrates
La pregunta fonamental que vertebra la nostra praxi educativa és: què és allò realment rellevant que ha d’aprendre l’ésser humà?
Per a nosaltres són tres elements clau.
La dimensió personal. És essencial rebre. Ens referim al fet d’abraçar l’ésser humà i les seves vivències, emocions i circumstàncies vitals, i reflexionar sobre la vida de l’infant o jove, sobre on resideix l’interès i la necessitat real d’aprendre, comprenent l’entorn tant des de la globalitat com des de la singularitat de l’experiència pròpia en relació amb tot allò que l’envolta.
La dimensió espiritual. Transformar aquest coneixement d’un/a mateix/a i de l’entorn a través de processos creatius, aprenent a conformar un discurs i una narrativa pròpia i cultivant un esperit crític i actiu que fomenti de forma autònoma dinàmiques d’expressió.
La dimensió política. Consisteix a projectar aquesta narrativa a l’entorn social: tenir capacitat de prendre la paraula i de fer-se escoltar, catapultant així la praxi educativa en acció política i propiciant la transformació de l’ésser en ciutadania. I entenem sempre que tot aquest procés, com menys conscient sigui, menys mecanitzada i més humana serà la nostra praxi pedagògica.
En el simple fet d’habitar un espai ja hi ha implícita una forma de participació social i col·lectiva. Però aquesta pot deixar fora el fet d’involucrar-se activament, de forma conscient i plena, en els afers socials en vistes de promoure iniciatives de millora i desenvolupament de la convivència, tot treballant en una xarxa entre iguals per a un mateix fi. És el pas de transitar un espai a agenciar-se’l, a sentir-se pertícep d’una identitat col·lectiva i de viure-la en plena convivència.
ASSOCIACIÓ MÉLIÈS 