Transcendir els contextos tant espacials com temporals que se’n deriven de les estructures tradicionals de l’educació, dels seus models mentals i institucionals i dels contextos predissenyats perquè hi succeeixi el fet educatiu en vistes de generar un aprenentatge en el marc d’una educació ubiqua és possible.
Quan els joves, després de temps d’haver tancat projectes i estant de vacances, des del sofà de casa, o bé passejant pel carrer, o estirats a la sorra de la platja, busquen informació, la comparteixen, col·laboren entre ells, delegen, són crítics, prenen decisions, opinen a les comissions de treball, escriuen correus per fer difusió, preparen sopars, envien sol·licituds a festivals, engeguen nous projectes…
Quan fan tot això, a través de la seva praxi, ens demostren que és possible, que està passant, que és real. Demostren que, en aquest cas, l’aprenentatge s’ha desubicat de l’espai i el temps propis dels marcs tradicionals de l’educació per passar a ser un fet transversal en la seva realitat quotidiana. Ha passat a ser un procés d’aprenentatge que transita els marges i alhora els acompanya, generalment de forma no conscient, en la seva experiència vital.
És perillós però, comprendre aquest concepte a través del desenvolupament teòric que en fan alguns pensadors, ja que l’educació ubiqua, desubicada o “fuera de lugar”, com l’anomena Jesús Martín Barbero, no la podem definir com una experiència significada simplement per les noves eines de la informació i la comunicació com a ens responsables de generar, per si mateixes, contextos d’aprenentatge i, tot i que, avui dia, sovint els articulen, en absolut els són necessàries ni molt menys constituents.
Fer un pas enrere, deixar de mirar amb lupa, transcendir l’estudi descontextualitzat de l’objecte d’anàlisi per passar a la seva comprensió en relació amb el seu sistema de representacions simbòliques és el que ens permet un apropament filosòfic a la qüestió.
Així doncs, em sembla que, si bé és cert, que l’aparició dels dispositius mòbils provoca, indubtablement, una transformació en les dinàmiques d’aprenentatge en virtut de la seva naturalesa que possibilita un accés immediat a la informació, alhora que també permet superar barreres físiques en el fet comunicatiu, una mirada més global ens obre la porta a comprendre que l’educació ubiqua no és sinó una praxi que parteix d’una realitat intrínseca i constituent a l’ésser humà, que el vertebra històricament i que es tradueix de fet i alhora desplegant-se en la seva experiència vital.
En definitiva, les noves eines no generen per si soles nous contextos d’aprenentatge sinó que és la mateixa pulsió humana d’aprendre, en qualsevol moment i en qualsevol espai, és a dir, és la realitat constituent de l’ésser humà, qui, de sempre els genera i és aquesta essència la que s’articula, s’aprofita i s’expressa a través de les eines que, sense cap mena de dubte, varien la tipologia i la forma (el què i el com) de l’aprenentatge però en cap cas són l’element que constitueix el fet d’aprendre en contextos ben distants i diferenciats dels espais tradicionalment dissenyats perquè hi succeeixi el fet educatiu.
Iaco Subirats
Castellbisbal, juliol de 2017
ASSOCIACIÓ MÉLIÈS 