CRÒNIQUES

Dijous 7 de juliol de 2016:

“DE PITJORS N’HEM SORTIT VIUS.”

 

TRÀNSIT:

1 Moviment o circulació de persones i de vehicles que passen per la via pública.

2 Pas d’un estat a un altre.

 

El títol del darrer curtmetratge que hem realitzat en col·laboració amb l’Esplai Fontsanta-Fatjó i amb el suport de Fundesplai, el Citilab Cornellà i l’INS Miquel Martí i Pol ja ens dóna pistes d’allò sobre el que han volgut reflexionar i narrar els joves del projecte.

Aquest projecte va néixer el passat mes d’abril de la necessitat dels joves de l’Esplai de generar un discurs cinematogràfic amb voluntat de transformar el seu entorn. Esperit crític? Servei a tercers? Aprenentatge Servei? Què importa el nom! L’important és que sorgia d’una necessitat i amb un objectiu clar. Teníem doncs, el millor punt de partida per aprendre.

El vam plantejar com un repte. Creiem que de pitjors n’havíem sortit vius. Teníem molt poc temps per a dur a terme tot el procés de guió, el posterior rodatge i l’edició però a vegades no t’ho esperes i d’allò que neix de la urgència, dels nervis i les corredisses en surt un dels millors projectes que hem realitzat a l’entitat.

Després de debatre diversos temes, proposats sempre pels joves, (i és que quin sentit té tot plegat si no parteix de la pròpia inquietud?), de sobte, es va fer la llum. Es va encendre la bombeta de la il·lusió! No sense pors vam voler tirar endavant el tema de la transexualitat però… I si no ho fem bé? I si caiem en la ridiculització del col·lectiu? Qui farà de protagonista? Què volem dir sobre aquest tema? Al principi tot eren dubtes, tot eren pors però a poc a poc, i entre tots i totes, vam anar, com sempre, resolent aquests conflictes. De seguida vam decidir que l’accent del curt, el punt de vista sobre la temàtica havia de girar entorn de la superació personal i a la necessitat que tots i totes tenim d’expressar-nos i mostrar-nos tal com ens sentim. Aquí es jugava un gran tema que sovint apareix en aquests projectes: la pressió grupal i la reafirmació individual.

Durant el procés d’escriptura del guió vaig descobrir un grup molt crític i autoexigent i sovint pensava “si haguéssim tingut més temps d’aquí n’hauria sortit una petita joia”. Jo també m’equivoco! La petita joia encara estava per fer.

El rodatge va ser increïble. Situacions inesperades, moments surrealistes, resolució de conflictes, milers de propostes, passos enrere i endavant, riure, bon ambient, col·laboració, curiosament molt trànsit de vehicles; cotxes, avions, vianants que es dutxen a la platja i no volen espavilar mentre el sol amenaça de marxar… Vivencialitat en majúscules! Mirant per la petita pantalla de la càmera i escoltant pels auriculars algú va dir; “Ostres, doncs sembla que la cosa pinta bé!”

Uns mesos més tard i amb tot el material editat arribava el dia de presentar el treball. Arribava el moment en què ens mostràvem davant del públic i dèiem: “hem fet això, plegats, ens ha portat feina, molta, ens ho hem passat genial però… què tal? Què us sembla?”. Nervis era la paraula que més vaig escoltar mentre preparàvem les últimes cosetes i la gent esperava a baix a la porta. Finalment, el Nil va agafar el micròfon i, amb la mirada, em va preguntar si podia començar tot plegat. Jo ho haig de decidir? “Com tu creguis” li va tornar la meva mirada.

Comença la projecció i tothom en silenci mira el curt. És curiós perquè qui l’ha fet no el mira. Vull dir, no el veu. Està tan pendent de com ho rep la gent que no veu el curt. Després de 12 minuts i poc acaba. La gent després d’uns segons de silenci, en xoc, aplaudeix, i aplaudeix amb ganes, surten els joves, i la gent aplaudeix amb més ganes.

Mentre els joves explicaven el procés de creació i els motius que ens havien dut a parlar d’aquell tema vaig notar que havien entès coses. No tant pel que deien sinó que per la seva actitud em va semblar que havien fet un aprenentatge més profund, un recorregut personal, un canvi en el seu ser i en la forma de veure, viure i relacionar-se amb la temàtica treballada. En aquell moment vaig sentir-me tan orgullós de la feina feta i tant partícip directe del que estava succeint que se’m van negar els ulls i és en aquell moment en el que entens que ha valgut la pena tot l’esforç.

Un cop fora tocava acomiadar-se, els projectes sempre s’acaben amb una abraçada. O almenys així m’agrada tancar-los a mi. Compartint els cors per uns instants.

Aquests darrers dies, el curt ha tingut més de 700 visualitzacions i els nois i noies han rebut multitud d’elogis que compartien orgullosos pel grup de WhatsApp. Però aquells qui ens feliciten no saben, com sabem els qui hem participat, que el curt no és ni una mil·lèsima part d’intens del que hem viscut i après plegats.

 

“¿Que mejor forma de empatizar con una persona que a través del arte?”

“Con este cortometraje hemos querido rendir nuestro pequeño homenaje al colectivo trans.”

Adrian Rodriguez (Jove del projecte)